EL MÓN DEL NOM / EL MUNDO DEL NOMBRE
EL MÓN DEL NOM / EL MUNDO DEL NOMBRE
EL MÓN DEL NOM
ÉS EN REALITAT
UN SOMNI SECRET.
ÉS L’INVENT
D’UN LABERINT
O UN LABERINT
D’INVENTS...
TAMBÉ ÉS
UN CAMÍ SINUÓS,
PLE D’ARBUSTS
DE LLETRES
DELS QUE BROTEN
SÍL·LABES
I FRUCTIFIQUEN
NOMS.
ÉS UN PLANTER
DE SÍMBOLS,
IMATGES FETES FIGUES,
LA MEL DELS SONS;
LES FLORS:
SÓN LLENGÜES.
DINS MEU:
ES CONSTRUEIXEN
LES PARAULES,
S’ENCAIXEN
ELS NOMS,
S’ESTRUCTUREN
EDIFICIS
DE MIRALLS
I S’INCINERA
L’ENCENS
DELS
SILENCIS.
SHHH...
LES PARAULES
RESPIREN,
ELS NOMS
BROLLEN
I LES IMATGES
S'ESCOLTEN;
ÉS EN REALITAT
UN SOMNI SECRET.
ÉS L’INVENT
D’UN LABERINT
O UN LABERINT
D’INVENTS...
TAMBÉ ÉS
UN CAMÍ SINUÓS,
PLE D’ARBUSTS
DE LLETRES
DELS QUE BROTEN
SÍL·LABES
I FRUCTIFIQUEN
NOMS.
ÉS UN PLANTER
DE SÍMBOLS,
IMATGES FETES FIGUES,
LA MEL DELS SONS;
LES FLORS:
SÓN LLENGÜES.
DINS MEU:
ES CONSTRUEIXEN
LES PARAULES,
S’ENCAIXEN
ELS NOMS,
S’ESTRUCTUREN
EDIFICIS
DE MIRALLS
I S’INCINERA
L’ENCENS
DELS
SILENCIS.
SHHH...
LES PARAULES
RESPIREN,
ELS NOMS
BROLLEN
I LES IMATGES
S'ESCOLTEN;
NO SÓC JO QUI LES DIU
SON ELLES QUI EM DIUEN A MI.
EM CRIDEN
FENT-ME UN POU LA GOLA,
EM XIUXIUEGEN
PETONEJANT-ME
ELS LLAVIS
I ENTRE ELS DOS:
BUSQUEM
AQUELL PRONOM SECRET
QUE MAI PRONUNCIAREM...
SON ELLES QUI EM DIUEN A MI.
EM CRIDEN
FENT-ME UN POU LA GOLA,
EM XIUXIUEGEN
PETONEJANT-ME
ELS LLAVIS
I ENTRE ELS DOS:
BUSQUEM
AQUELL PRONOM SECRET
QUE MAI PRONUNCIAREM...
M'ESTIMO
LES PARAULES,
M'ESTIRO I
ELLES JUGUEN,
ELS-HI DONO
LA RAÓ
TOT I QUE
S'EQUIVOQUEN:
L’ERROR NO ÉS MÉS
QUE LA
MEITAT
D’UNA
VERITAT.
A VEGADES, ELLES M’ABRACEN
I JO LES ABRAÇO A ELLES:
ENS ABRACEM.
PERÒ D’ALTRES,
SE’N VAN
SENSE QUE JO ME N’ADONI.
JO, LES SEGUEIXO,
LES VULL TASTAR TOTES.
EM CREMEN A LES MANS,
JA NO SON
RES MÉS QUE
CENDRA.
M’ADONO QUE
NOMÉS PODEN APROPAR-SE
PEL SEU PROPI PEU;
PERSEGUIR-LES
ÉS EL MATEIX QUE
ALLUNYAR-SE D’ELLES...
******
LES PARAULES,
M'ESTIRO I
ELLES JUGUEN,
ELS-HI DONO
LA RAÓ
TOT I QUE
S'EQUIVOQUEN:
L’ERROR NO ÉS MÉS
QUE LA
MEITAT
D’UNA
VERITAT.
A VEGADES, ELLES M’ABRACEN
I JO LES ABRAÇO A ELLES:
ENS ABRACEM.
PERÒ D’ALTRES,
SE’N VAN
SENSE QUE JO ME N’ADONI.
JO, LES SEGUEIXO,
LES VULL TASTAR TOTES.
EM CREMEN A LES MANS,
JA NO SON
RES MÉS QUE
CENDRA.
M’ADONO QUE
NOMÉS PODEN APROPAR-SE
PEL SEU PROPI PEU;
PERSEGUIR-LES
ÉS EL MATEIX QUE
ALLUNYAR-SE D’ELLES...
******
EL MUNDO DEL NOMBRE
EL MUNDO DEL NOMBRE
ES EN REALIDAD
UN SUEÑO SECRETO.
ES EL INVENTO
DE UN LABERINTO
O UN LABERINTO
DE INVENTOS...
TAMBIÉN ES
UN CAMINO SINUOSO,
LLENO DE ARBUSTOS
DE LETRAS
DE LOS QUE BROTAN
SÍLABAS
I FRUCTIFICAN
NOMBRES.
ES UN SEMILLERO
DE SÍMBOLOS,
IMÁGENES HECHAS HIGOS,
LA MIEL DE LOS SONIDOS;
LES FLORES:
SON LENGUAS.
DENTRO MÍO:
SE CONSTRUYEN
LAS PALABRAS,
ENCAJAN
LOS NOMBRES,
SE ESTRUCTURAN
EDIFICIOS
DE ESPEJOS
Y SE INCINERA
EL INCIENSO
DE LOS
SILENCIOS.
SHHH...
LAS PALABRAS
RESPIRAN,
LOS NOMBRES
EMANAN
Y LAS IMÁGENES
SE ESCUCHAN;
ES EN REALIDAD
UN SUEÑO SECRETO.
ES EL INVENTO
DE UN LABERINTO
O UN LABERINTO
DE INVENTOS...
TAMBIÉN ES
UN CAMINO SINUOSO,
LLENO DE ARBUSTOS
DE LETRAS
DE LOS QUE BROTAN
SÍLABAS
I FRUCTIFICAN
NOMBRES.
ES UN SEMILLERO
DE SÍMBOLOS,
IMÁGENES HECHAS HIGOS,
LA MIEL DE LOS SONIDOS;
LES FLORES:
SON LENGUAS.
DENTRO MÍO:
SE CONSTRUYEN
LAS PALABRAS,
ENCAJAN
LOS NOMBRES,
SE ESTRUCTURAN
EDIFICIOS
DE ESPEJOS
Y SE INCINERA
EL INCIENSO
DE LOS
SILENCIOS.
SHHH...
LAS PALABRAS
RESPIRAN,
LOS NOMBRES
EMANAN
Y LAS IMÁGENES
SE ESCUCHAN;
NO SOY YO QUIEN LOS DICE
SON ELLOS QUIEN ME DICEN A MÍ.
ME GRITAN
EN LO HONDO DE LA GOLA,
ME SUSURRAN
BESÁNDOME
LOS LABIOS
I ENTRE LOS DOS:
BUSCAMOS
AQUEL PRONOMBRE SECRETO
QUE JAMÁS PRONUNCIAREMOS...
SON ELLOS QUIEN ME DICEN A MÍ.
ME GRITAN
EN LO HONDO DE LA GOLA,
ME SUSURRAN
BESÁNDOME
LOS LABIOS
I ENTRE LOS DOS:
BUSCAMOS
AQUEL PRONOMBRE SECRETO
QUE JAMÁS PRONUNCIAREMOS...
AMO
LAS PALABRAS,
ME TUMBO Y
ELLAS JUEGAN,
LES DOY
LA RAZÓN
AÚN QUE
SE EQUIVOQUEN:
EL ERROR NO ES MÁS
QUE LA
MITAD
DE UNA
VERDAD.
A VECES, ELLAS ME ABRAZAN
I YO LAS ABRAZO A ELLAS:
NOS ABRAZAMOS.
PERO OTRAS,
SE VAN
SIN QUE YO ME DE CUENTA.
YO, LAS SIGO,
LES QUIERO PALADEAR TODAS.
SE QUEMAN EN MIS MANOS,
YA NO SON
NADA MÁS QUE
CENIZA.
ME DOY CUENTA DE QUE
SOLO PUEDEN ACERCARSE
POR SU PROPIO PIE;
PERSEGUIRLAS
ES LO MISMO QUE
ALEJARSE DE ELLAS...
LAS PALABRAS,
ME TUMBO Y
ELLAS JUEGAN,
LES DOY
LA RAZÓN
AÚN QUE
SE EQUIVOQUEN:
EL ERROR NO ES MÁS
QUE LA
MITAD
DE UNA
VERDAD.
A VECES, ELLAS ME ABRAZAN
I YO LAS ABRAZO A ELLAS:
NOS ABRAZAMOS.
PERO OTRAS,
SE VAN
SIN QUE YO ME DE CUENTA.
YO, LAS SIGO,
LES QUIERO PALADEAR TODAS.
SE QUEMAN EN MIS MANOS,
YA NO SON
NADA MÁS QUE
CENIZA.
ME DOY CUENTA DE QUE
SOLO PUEDEN ACERCARSE
POR SU PROPIO PIE;
PERSEGUIRLAS
ES LO MISMO QUE
ALEJARSE DE ELLAS...
Comentarios
Publicar un comentario