Nit i dia / Noche y día

 

NIT I DIA / NOCHE Y DÍA


(POEMA ORIGINAL EN CATALÀ)
(VERSIÓN EN CASTELLANO)

NIT I DIA

Pregunta, tranquil·la.
Faig olor de viatge
i només he estat a dalt.
He pujat per l'escala del paper,
he pessigat el llum,
he encès el llapis
i m'he trobat dret
deixant el barret
sobre els teus cabells de plata.
El llençol,
amb tots els seus plecs d'aigua,
no deixa de ser l'únic que t'abriga.
El fred,
és un rostre cec i mut
que et diu i et mira.
Sento l'alè de les teves mans,
el ball serè de la teva brisa
i l'enrunament d'un estel:
La lluna està viva.
He somiat una llàgrima,
dues dunes de foc,
or transformat en fum.
He mirat per la finestra
i he vist el meu cor blau,
La pluja s'ha afilat les urpes
sobre l'espurna del meu ull...
L'obscuritat del cel,
només sap ser nit a terra:
esquitxant ombres.
Però tu, encara fas brollar
el teu gessamí al sostre.
 
Ara, t'abraço amb els ulls,
ja no hi ets,
t'escapes de la foscor
i ets ràpida a l'hora de l'oblit;
ja ets cendra,
ja ets història...
Només és qüestió de baixar,
baixar pel fil de vidre,
penjar la rosa,
pescar una gota de llum,
amagar-se l'ham a la mà
i preparar la roba
per demà poder estar nu.
Encara guardo una gota ¿saps?
Està sota el coixí de preguntes,
sobre el teu llit, sí.
A la butxaca de la camisa,
al terrat del meu nas,
a la taula de la deshora...
Alguna gota em queda
d'aquells passejos somiats,
on es desfeien les empremtes
i jo era la papallona i tu l'espelma.
Ara ja dormo,
respiro en espiral...
 
Silenciós com el petó de l'atzar,
imparcial com l'onada
que no fa diferències entre
gota de rosada o de plor:
El primer sol puja l'escala.
Som tres o quatre, potser multitud.
El vermell veu del meu got d'aigua,
el rosa s'estira l'esquena prop la barana
i el taronja no es cansa de fer
d'aquelles preguntes supèrflues.
¿De veritat cal demanar permís?
Tranquil, no cal que piquis.
Total, ja has escalat la cascada
del llit, no sé quantes vegades,
i he pogut veure com plantes
els teus secrets marins
a les arrels dels núvols.
Has estat a la cuina
i m'has explicat els teus problemes,
ens hem topat a la matinada
i hem caigut de cul a terra.
Sé que no aguantes la pudor
d'amiant de la lluna plena.
Sé que quan t'esmicoles sobre el mirall
busques un dolç marxar.
Sé que la meva ombra se n'anirà amb tu,
i sé que la teva llum serà el fruit de l'enigma.
Llavors, lleva àncores,
algú a l'horitzó t'espera.
Ja saps que a la meva mà
no cap res més que un adeu
i un poema d'escuma i pedra
per desvestir les arrels
del teu res i del teu tot.



*****

 

NOCHE Y DÍA

Pregunta, tranquila.
Huelo a viaje
y solo he estado arriba.
He subido por la escalera del papel,
he pellizcado la luz,
he encendido el lápiz
y me he encontrado de pie,
dejando el sombrero
sobre tus cabellos de plata.
La sábana,
con todos sus pliegues de agua,
no deja de ser lo único que te abriga.
El frío,
es un rostro ciego y mudo
que te dice y te mira.
Siento el jadeo de tus manos,
el baile sereno de tu brisa
y la derrumbamiento de una estrella:
La luna está viva.
He soñado una lágrima,
dos dunas de fuego,
oro transformado en humo.
He mirado por la ventana
y he visto mi corazón azul,
La lluvia se ha afilado las zarpas
sobre la chispa de mi ojo...
La oscuridad del cielo,
solo sabe ser noche en la tierra:
salpicando sombras.
Pero tú, todavía haces brotar
tu jazmín en el techo.


Ahora, te abrazo con los ojos,
ya no estás,
te escapas de la oscuridad
y eres rápida a la hora del olvido;
ya eres ceniza,
ya eres historia...
Solo es cuestión de bajar,
bajar por el hilo de vidrio,
colgar la rosa,
pescar una gota de luz,
esconderse el anzuelo en la mano
y preparar la ropa
por mañana poder estar desnudo.
Todavía guardo una gota ¿sabes?
Está bajo la almohada de preguntas,
sobre tu cama, sí.
En el bolsillo de la camisa,
en la azotea de mi nariz,
en la mesa de la deshora...
Alguna gota me queda
de aquellos paseos soñados,
donde se deshacían las huellas
y yo era la mariposa y tú la vela.
Ahora ya duermo,
respiro en espiral...


Silencioso como el beso del azar,
imparcial como la ola
que no hace diferencias entre
gota de rocío o de llanto:
El primer sol sube la escalera.
Somos tres o cuatro, quizás multitud.
El rojo bebe de mi vaso de agua,
el rosa se estira la espalda cerca de la barandilla
y el naranja no se cansa de hacer
aquellas preguntas superfluas.
¿De verdad hace falta pedir permiso?
Tranquilo, no hace falta que piques.
Total, ya has escalado la cascada
de la cama, no sé cuántas veces,
y he podido ver como plantas
tus secretos marinos
en las raíces de las nubes.
Has estado en la cocina
y me has explicado tus problemas,
nos hemos topado de madrugada
y hemos caído de culo al suelo.
Sé que no aguantas la peste
a amianto de la luna llena.
Sé que cuando te desmenuzas sobre el espejo
buscas un dulce marchar.
Sé que mi sombra se irá contigo,
y sé que tu luz será el fruto del enigma.
Entonces, recoge el ancla,
alguien en el horizonte te espera.
Ya sabes que en mi mano
no cabe nada más que un adiós
y un poema de espuma y piedra
para desvestir las raíces
de tu nada y de tu todo.

Comentarios