Masaoka Shiki 2.1 Hivern / Invierno

 夕鳥 一羽おくれて しぐれけり

Iuubedori ichiba okurete shigurekeri

Cel de capvespre
Un ocell s'endarrereix
Sota el plugim


En realitat, el primer vers del haiku pretén evocar la imatge d'una bandada en el capvespre. Tanmateix, la complexitat mètrica de la poesia i la forçada sonoritat d'alternatives com "bandada vespertina" fan que l'expressió "cel de capvespre" sigui preferible per dibuixar el marc espaciotemporal. En el segon vers, "un ocell s'endarrereix", la presència de la bandada queda suggerida, deixant així entreveure l'endarreriment de l'ocell respecte a la resta.
En el darrer vers del haiku es fa referència al "kigo" d'hivern "しぐれ" (escrit en kanji com "時雨"), que fa al·lusió a un plugim intermitent que acostuma a produir-se als inicis de l'hivern. Aquest kigo, present dins del context estacional del haiku, transmet una sensació de transició cap a la nova estació i sovint evoca sentiments de solitud, melancolia, tristesa, etc. Aquest concepte també s'utilitza figuradament per expressar un "vessament de llàgrimes". Un exemple d'això seria el següent haiku d'Hattori Ransetsu:


茶を煎りて時雨あまたに聞きなさん

Preparant te
Escolto el vaivé
Del plugim


El haiku d'Hattori Ransetsu, il·lustre deixeble de Bashō, presenta una situació típica de contemplació de la pluja des de la calidesa de la llar. Aquest poema està banyat d'una sensació de satisfacció i melancolia, i l'espurna poètica es desprèn del xoc entre el fred de l'exterior i la calidesa del refugi, entre l'angoixa causada pel mal temps i la tranquil·litat de la llar. Així mateix, s'hi reflecteix l'impossibilitat de sortir a l'exterior, però també la satisfacció d'una tasca meditativa i conscient com la preparació d'una tassa de te.
Encara que és veritat que normalment evoca aquestes sensacions i sentiments ja esmentats, sempre hi ha poetes rebels. Aquí deixo un exemple de Kyoshi Takahama:


北国の時雨日和やそれが好き

Temporada de plugims
A les regions del nord
Com m'agrada!


Necessàriament, cal subratllar la força evocadora de la imatge que Shiki ens regala amb aquest haiku. És l'hora del crepuscle, quan encara perdura una llum residual, però no prou per poder contemplar amb detall les coses que s'esténen davant nostre. Només la silueta del paisatge i les aus s'esbossa tímidament com una pintura xinesa sobre el vuit del cel. La pluja cau intermitentment com si fos una presència que trepitja els talons de la bandada. El fred s'intensifica, gèlid i implacable, mentre un ocell s'allunya de la resta, conscients que el seu destí es troba sols en la negror de la nit. ¿Què haurà fet que s'endarrereixi?, ¿fatiga, malaltia? ¿Què farà que continuï movent les ales?, ¿dubte, por? No se sap exactament el que fa que es quedi enrere, però en qualsevol cas, que encara voli rere la seva bandada respon a la naturalesa més pura de l'ocell i, per tant, també a la de l'home. No s'ha d'oblidar que segurament, com passa en diversos poemes d'en Shiki, s'identifiqui amb l'ocell, ja que ell també va sentir aquesta situació de no poder seguir el ritme de la seva nació.
Tot i que dona un sentiment de compassió i tristor per l'ocell, tampoc sabem com acabarà aquesta situació, i això és el que fa que es mostri l'ànima d'en Shiki. El "aware" salta com si fossin "llàgrimes vessant". Ara ja no és com si la situació la veies Shiki al segle XX, sinó que és com si la veies qualsevol persona en qualsevol moment. Shiki connecta amb l'humà primitiu, es transforma en la primera persona que sent el plugim d'hivern i veu un ocell a poc a poc separant-se de la bandada.