Carles Girós

  Pedres / Piedras (POEMA ORIGINAL EN CATALÀ) (VERSIÓN EN CASTELLANO) Pedres Faig un passeig amb el vent per la ribera. Miro les pedres, travessen el meu reflex, semblen instants fossilitzats, però hi ha un petit forat pel qual es fuga un raig de temps: les pedres estan vives a poc a poc, no poden fer res més que viure, viuen mils de vides, mils de records, viuen sent runa i viuen sent maó, viuen la mort sense poder morir. Fragmentades i després foses, arrodonides per les carícies del riu des del seu origen, des del seu persistir: irreparablement em parlen sense parlar-me, el viure ja és la petrificació de la seva vida, el perpetu moviment d'una quietud passatgera: cada segle és un instant. Un altre riu que és dins seu condueix els seus presents cap a una platja de records. La seva darrera paraula, el seu darrer gest es fonen amb l'etern i retornen al ventre en una espiral on són a l'hora mare i filla. Nosaltres no...

  NIT I DIA / NOCHE Y DÍA (POEMA ORIGINAL EN CATALÀ) (VERSIÓN EN CASTELLANO) NIT I DIA Pregunta, tranquil·la. Faig olor de viatge i només he estat a dalt. He pujat per l'escala del paper, he pessigat el llum, he encès el llapis i m'he trobat dret deixant el barret sobre els teus cabells de plata. El llençol, amb tots els seus plecs d'aigua, no deixa de ser l'únic que t'abriga. El fred, és un rostre cec i mut que et diu i et mira. Sento l'alè de les teves mans, el ball serè de la teva brisa i l'enrunament d'un estel: La lluna està viva. He somiat una llàgrima, dues dunes de foc, or transformat en fum. He mirat per la finestra i he vist el meu cor blau, La pluja s'ha afilat les urpes sobre l'espurna del meu ull... L'obscuritat del cel, només sap ser nit a terra: esquitxant ombres. Però tu, encara fas brollar el teu gessamí al sostre.   Ara, t'abraço amb els ulls, ja no hi ets, t'escapes de la foscor i et...

  PERQUÈ LA PAU ES DIU PAU PORQUE LA PAZ SE LLAMA PAZ (POEMA ORIGINAL EN CATALÀ) (VERSIÓN EN CASTELLANO) PERQUÈ LA PAU ES DIU PAU, SENTO LA TERANYINA D'HARMONIES PRECISES AMAGAR-SE RERE LA SEVA PRÒPIA TRANSPARÈNCIA. ÉS PER LES SEVES LLETRES QUE GUARDO LA FE DE QUE LA BANDADA DE XIUXIUEJOS PUGUI ABRAÇAR-SE I FER DEL CEL UN NIU D'ESTELS. LA PAU NO ES  DUU , LA PAU NO ES DIU, LA PAU ES FA. L'AMOR ES FA. ÉS UN FRUIT QUE ES FECUNDA SOTA LA PELL, ÉS EL LLAÇ D’UN DESLLIGAR-SE: UN NUS NU, ÉS EL PART D'UN PACTE I ÉS ,DIA RERE DIA, TORNAR A NÉIXER... ******* PORQUE LA PAZ SE LLAMA PAZ, SIENTO LA TELARAÑA DE ARMONÍAS PRECISAS ESCONDERSE DETRÁS DE SU PROPIA TRANSPARENCIA. ES POR SUS LETRAS QUE GUARDO LA FE EN QUE LA BANDA DE SUSURROS PUEDA ABRAZARSE Y HACER DEL CIELO UN ...

  PIEL DE DIOS             Aquel grupo de escritores les dijo que a esa cosa le llamaban papel, y que no podía tener alas, pero sí que volaba. Era una cosa que serbia para enviar abrazos —transformándolos en símbolos en un proceso alquímico— a amigos lejanos.               Resolvieron nombrarlo piel de Dios. 

EL MÓN DEL NOM / EL MUNDO DEL NOMBRE (POEMA ORIGINAL EN CATALÀ) (VERSIÓN EN CASTELLANO) EL MÓN DEL NOM EL MÓN DEL NOM ÉS EN REALITAT                                    UN SOMNI SECRET.      ÉS L’INVENT D’UN LABERINT                                     O UN LABERINT                                         D’INVENTS...   TAMBÉ ÉS   ...

  ACCIDENTE PERIÓDICO             No tuve otro remedio que llevar al periódico al Dr. Eckermann, era lo único que podía hacer.              Estaba hojeándolo mientras hacía mis necesidades como cualquier persona normal; hasta ahí todo bien. El problema llegó después de tirar de la cadena. Se me cayó de la mano no se ni como, pero la cuestión es que se me cayó dentro de la taza. Lo viví como un accidente fatal; se había empapado completamente, era como una sopa de letras.              Era un montón de papel mojado, dios mío. Encima en pleno invierno, que, a la mínima que te da el airecillo, te aseguras el coger un catarro. Rápidamente tendí las páginas sobre la silla de al lado de la terraza, la cual dejé abierta; «esa debía ser la mejor solución» pensé, pero debí pensarlo mejor: las palabras se quejaron, se arrugaron y empezaron a temblar del frío hasta el punto que ni ellas mismas s...

  SE LO DIJE AL ESPEJO             Lo había ensayado durante varios días delante del espejo. Mientras el ascensor subía al tercer piso, —aun sabiendo que no podría no desmoronarme antes de acabar de recitarlo— lo repetí por vigésima vez en voz bajita:             —Hola, muy bueno s días. Mira, pues nada, te quería decir una cosita… un pequeño comunicado como se suele decir, ¿verdad? Pues, la cosa es… que, muy a mi pesar, este viaje ha llegado a su fin; porque yo pienso que más vale una retirada a tiempo que no estar dando el coñazo día tras día ¿me entiendes? No quiero hacerte daño…              Me rasqué la barba y luego me pellizqué el entrecejo diciendo que no con la cabeza.             —Entonces, una cosita… a, y también he de arreglarme una cosita en el estómago… que no va demasiado bien, pero, de verdad, no te preocupes… Eso sí, requiere de una pequeña ...